Aquesta setmana, l’Autoritat de Protecció de Dades d’Àustria ha determinat que Microsoft 365 Education ha infringit la legislació europea de protecció de dades, en concret pel seguiment il·legal d’estudiants mitjançant galetes utilitzades amb finalitats publicitàries. Segons l’organització de defensa de la privacitat Noyb (None of Your Business), el programari recopila dades de navegació que posteriorment són emprades per a interessos comercials de la mateixa companyia.
La resolució arriba després d’una denúncia presentada l’any 2024 en nom d’una menor d’edat, i posa en evidència un problema estructural en la manera com les grans corporacions tecnològiques gestionen la informació dels usuaris, especialment quan es tracta de menors i contextos educatius. Segons Noyb, Microsoft no només va incomplir el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), sinó que també va intentar traslladar la responsabilitat a les escoles i institucions locals, una pràctica que complica encara més la transparència.
I a casa nostra?
A la Comunitat Valenciana, l’ús de Microsoft 365 com a entorn de treball digital està àmpliament estès en els centres educatius públics. Des de fa anys, el professorat i l’alumnat utilitzen eines com Teams, OneDrive o Outlook sota el paraigua institucional de la Conselleria d’Educació. Aquesta decisió va nàixer amb la intenció d’oferir una plataforma integrada i d’ús senzill, però la notícia d’Àustria ens pot fer repensar fins a quin punt deleguem la gestió de dades educatives a empreses privades amb interessos comercials.
És cert que Microsoft assegura complir amb la normativa europea i que les institucions poden utilitzar la seua plataforma “en compliment del RGPD”. No obstant això, el control real sobre el flux de dades continua sent opac: on s’emmagatzemen exactament? Qui en té accés? Quin ús es fa de la informació generada per milers d’estudiants i docents?
El debat no hauria de reduir-se a una qüestió tècnica o jurídica, sinó ètica i pedagògica. El sistema educatiu valencià necessita eines digitals, però també necessita garantir la sobirania tecnològica i la protecció de la privacitat de tota la comunitat educativa.
Hi ha alternatives viables —com les plataformes basades en programari lliure (Nextcloud, Moodle, Jitsi, BigBlueButton, etc.)— que poden oferir serveis equivalents sense comprometre la protecció de dades ni la independència digital. A més, utilitzar-les fomenta una cultura tecnològica més crítica, sostenible i democràtica entre l’alumnat.
Un altre aspecte sovint oblidat és que l’adopció d’eines lliures també afavoreix el teixit empresarial local, ja que permet que empreses valencianes o de l’Estat puguen oferir serveis d’allotjament, manteniment i formació sobre aquestes plataformes. En lloc de destinar grans quantitats de diners públics a llicències estrangeres, s’impulsa una economia digital més pròxima, ètica i socialment responsable, alineada amb els valors d’una educació pública de qualitat.
Per això, potser és el moment que la Conselleria d’Educació obri un debat públic sobre l’ús de plataformes privatives en els centres educatius i valore progressivament una transició cap a solucions obertes i respectuoses amb la privacitat. Aquesta reflexió no és només una qüestió tècnica: és una responsabilitat social i educativa.
La decisió de l’autoritat austríaca ens recorda que la protecció de dades és una part essencial de l’educació digital. No podem parlar de competència digital sense parlar de drets digitals. Formar ciutadans crítics i responsables implica també ensenyar-los a entendre com funcionen les plataformes que utilitzen cada dia i a exigir transparència i respecte.
Potser ha arribat l’hora de repensar el nostre model tecnològic educatiu, situant l’alumnat i la seua privacitat al centre, per sobre dels interessos comercials de les grans empreses.
