L’activista, autor de ciència-ficció i assessor especial de l’Electronic Frontier Foundation rebutja l’expansió del dret d’autor com a solució per al problema de l’apropiació del treball creatiu per part de la intel·ligència artificial. Segons Doctorow, aquesta via només beneficiaria els monopolistes del dret d’autor i les grans corporacions tecnològiques, però no els creadors individuals ni la societat en conjunt.
És una de les idees centrals del seu article publicat a The Guardian, on analitza la bombolla actual de la IA, els seus efectes sobre el treball humà i els riscos de respondre-hi amb solucions aparentment senzilles però profundament equivocades.
La bombolla de la IA: especulació disfressada d’innovació
Doctorow descriu l’actual auge de la IA com una bombolla financera clàssica. Les grans tecnològiques han construït un relat de substitució massiva del treball humà i de creixement infinit, que ha seduït inversors i governs. Però aquest relat no està sostingut per resultats reals, sinó per expectatives inflades.
Els sistemes d’IA continuen sent cars en infraestructures, poc fiables en entorns complexos, i fortament dependents de supervisió humana. Tot i això, es venen com a inevitables i revolucionaris, perquè el que està en joc no és només tecnologia, sinó poder econòmic i polític.
El “reverse centaur”: la mateixa lògica aplicada al treball
Quan Doctorow parla d’entorns industrials, logístics o de serveis, introdueix el concepte de “reverse centaur”: situacions on la IA no augmenta la capacitat humana, sinó que redueix l’autonomia de les persones i les converteix en apèndixs d’un sistema automatitzat.
La IA s’utilitza per vigilar, mesurar, imposar ritmes, i traslladar la responsabilitat dels errors a l’humà més feble de la cadena. No és una qüestió tècnica, sinó laboral i política: la tecnologia s’empra per disciplinar, precaritzar i substituir criteri professional per regles algorítmiques opaques.
I què té a veure això amb els drets d’autor?
Ací és on podríem pensar que Doctorow canvia de tema, però en realitat no ho fa. Quan passa a parlar de drets d’autor i IA generativa, el que fa és mostrar la mateixa dinàmica aplicada a l’àmbit cultural i creatiu.
En lloc de controlar treballadors, ací la IA absorbeix obres creatives com a matèria primera, les transforma en productes comercials i deixa fora els creadors del control i dels beneficis.
Però Doctorow va encara més lluny: el que s’està produint no és un conflicte entre creadors i tecnologia, sinó una lluita entre grans corporacions. D’una banda, les grans tecnològiques que acaparen la inversió de la bombolla de la IA; de l’altra, les grans empreses culturals i mediàtiques, tenidores de catàlegs immensos de drets d’autor, que no volen perdre el seu tros del pastís.
El debat sobre ampliar els drets d’autor s’inscriu en aquest xoc d’interessos corporatius. I, com sol passar, guanye qui guanye aquesta batalla, els qui perden són els mateixos de sempre: autors, artistes, periodistes i treballadors culturals que només intenten guanyar-se la vida amb el seu treball.
El mecanisme de fons és el mateix que en l’àmbit laboral: captura de valor per part de grans corporacions, amb pèrdua de sobirania de les persones, tant si creen cultura com si treballen en qualsevol altre sector.
El fals remei: ampliar el dret d’autor
Davant d’aquesta apropiació cultural, la reacció habitual és demanar més copyright, més protecció, més restriccions. Doctorow rebutja frontalment aquesta resposta. Per què? Perquè ampliar el dret d’autor no protegeix els creadors individuals, reforça les empreses que ja acumulen grans catàlegs de drets i dificulta encara més l’ús legítim, educatiu, transformador i comunitari de la cultura.
És a dir, el mateix error que en l’àmbit laboral: respondre a un problema creat pels monopolis donant-los encara més poder legal.
Un únic fil conductor: sobirania o dependència
La clau de l’article —i el que el connecta tot— és aquesta:
La IA no és el problema en si. El problema és qui la controla, amb quins objectius i sota quin marc legal.
- En el treball: automatització sense drets → precarització, pèrdua d’autonomia professional i trasllat de la responsabilitat dels errors a les persones, que passen de prendre decisions a limitar-se a obeir sistemes algorítmics opacs.
- En la cultura: IA generativa + copyright reforçat → pactes entre monopolis tecnològics i grans tenidors de drets, consolidació del poder corporatiu i asfíxia de la cultura lliure i de la creació independent.
- En tots dos casos: pèrdua de sobirania humana.
Denunciar aquesta dinàmica de concentració de poder encaixa plenament amb una visió de digitalització sobirana: tecnologia al servei de les persones, i no persones sotmeses a sistemes opacs dictats per interessos corporatius.
Què quedarà quan la bombolla esclate?
Doctorow assumeix que la bombolla esclatarà. I quan això passe desapareixeran moltes empreses i caurà la narrativa messiànica de la IA, però quedaran eines útils, reutilitzables i reapropiables.
Això obrirà oportunitats: models més petits i eficients, infraestructures més accessibles i usos alineats amb educació, accessibilitat, recerca o comunitats locals. Exactament el tipus de tecnologia que el programari lliure i els ecosistemes oberts han defensat sempre.
Conclusió: ni més copyright, ni menys drets
El missatge final de Doctorow és clar i incòmode:
- No cal prohibir la IA,
- no cal ampliar el dret d’autor,
- cal més drets laborals, regulació antimonopoli i sobirania digital.
La tecnologia pot ser una aliada, però només si la governança és democràtica, oberta i centrada en les persones. Tot el contrari del model actual basat en bombolles, dependència i concentració de poder.
