Soc professor de l’ensenyament públic valencià i porte vint dies de vaga. Vint dies. Quatre setmanes. Escriure-ho ja impressiona.
No sé què passarà demà, ni aquesta setmana que entra, ni com acabarà finalment aquest conflicte. Potser quan aquesta carta circule ja hi haurà una nova consulta, una nova proposta o un nou escenari. Però hui, ara, necessitava escriure açò.
No ho dic com una medalla, ni com una lliçó per a ningú. Ho dic perquè també pesa. Pesa a la butxaca, pesa al cos i pesa al cap. Però, sobretot, pesa en un lloc més difícil d’explicar: pesa en la consciència.
Aquests dies he començat a sentir una mena de culpabilitat. Culpabilitat per les conseqüències que té el fet que jo estiga de vaga tants dies. En primer lloc, em sap greu per l’alumnat, que no ha triat aquest conflicte i veu com passen els dies sense avanços significatius ni en les negociacions ni en el seu aprenentatge. En segon lloc, per les famílies, que viuen amb preocupació les conseqüències sense haver sigut escoltades. També em sap greu pels companys i companyes que continuen al centre, sostenint el dia a dia com poden. I també pel meu equip directiu, que ha de fer equilibris impossibles.
I, tanmateix, continue de vaga.
Perquè una cosa és que una vaga tinga conseqüències, i una altra molt diferent és que siga injusta.
Una vaga no és còmoda. No està pensada per ser-ho. Una vaga, sobretot quan és llarga, no és una protesta simbòlica de dues hores, amb foto bonica i tornada ordenada a la normalitat. Una vaga altera la normalitat. I ho fa precisament perquè hi ha una normalitat que ja era injusta abans de la vaga.
Les reivindicacions són de sobra conegudes i no són cap capritx. Són fruit del dia a dia dels centres. Són allò que condiciona si podem fer bé la nostra faena o si només podem resistir-la.
Cap docent vol fer vaga contra el seu alumnat. Cap docent vol carregar més feina sobre el seu equip directiu. Cap docent vol complicar la vida de les famílies. Jo no estic de vaga contra ells. Estic de vaga perquè tots ells mereixen una escola pública millor.
Aquesta és la contradicció més dura: la vaga fa mal també a persones que estimes, respectes o vols protegir. Però el conflicte no l’ha creat el professorat. El conflicte naix quan una administració comença a desfer, menysprear o abandonar l’escola pública. I es manté quan eixa administració no escolta prou, ajorna, maquilla, improvisa i converteix cada reivindicació en una molèstia i cada docent mobilitzat en sospitós de no voler treballar.
I encara es fa més dur quan, després de setmanes de vaga, veus com la Conselleria intenta convertir una mesa de negociació en un acte de propaganda. Càmeres, streaming, document ben maquetat, grans xifres i posada en escena calculada. Com si el problema fora comunicar millor una proposta i no garantir millor l’educació pública. Com si el cansament del professorat poguera transformar-se, per art de relat, en acceptació. Com si després de tants dies de vaga només calguera presentar-se davant les càmeres per dir: “ja està, açò és el que hi ha”.
Però no. No és només una qüestió de relat. És una qüestió de garanties, de recursos i de dignitat.
Volem treballar. I tant que volem treballar. Però volem fer-ho en condicions.
Volem tornar a les aules. Volem acabar el curs amb dignitat. Volem mirar l’alumnat als ulls sense sentir que tot depén només de la nostra bona voluntat. Volem ensenyar, acompanyar, corregir, preparar classes, atendre famílies, coordinar-nos, fer escola. I ho volem fer amb orgull d’haver lluitat per aconseguir unes condicions dignes.
Aquests vint dies m’han ensenyat moltes coses. He vist companyes esgotades continuar organitzant piquets, assemblees, columnes i concentracions. He vist professorat perdre diners i guanyar dignitat. He vist famílies entendre que aquesta lluita també és seua. He vist equips directius demanant que s’escolten els centres. He vist sindicats, assemblees i gent molt diversa intentant caminar junta, amb encerts, errors, nervis i cansament.
I també he vist por. Por de no aguantar. Por de quedar-se sol. Por de perjudicar l’alumnat. Por que tot aquest esforç no servisca de res. És normal tindre por. És normal dubtar. És normal cansar-se. El que no seria normal és acceptar que res pot canviar.
Per això escric aquesta carta. No per donar lliçons a ningú, sinó per parlar a totes les persones en qui pense aquests dies.
A l’alumnat li diria que ho sent. De veritat. Que no és contra vosaltres. Que precisament perquè ens importeu, hem arribat fins ací.
A les famílies, que entenc la preocupació, el cansament i la incomoditat, però que l’escola pública dels seus fills i filles també necessita que algú diga prou.
Als equips directius, que sabem que esteu fent equilibris impossibles i que moltes vegades rebeu el colp de totes bandes. També sabem que molts de vosaltres compartiu bona part d’aquest malestar.
Als companys i companyes que no han pogut fer vaga, o que l’han feta alguns dies, o que dubten, els diria que no es tracta de jutjar-nos entre nosaltres. Cadascú sap la seua situació, la seua economia, el seu centre, les seues forces i els seus límits. Es tracta d’entendre que cada dia de vaga, cada concentració, cada conversa amb una família, cada pancarta, cada claustre i cada gest de suport suma.
I als companys i companyes que han sostingut la vaga tots aquests dies, els diria que també tenim dret a estar cansats. Que la culpa no hauria de convertir-se en autoflagel·lació. Que sentir-nos malament no vol dir necessàriament que estiguem fent malament les coses. Vol dir que l’escola ens importa.
No sé si sempre ho hem fet bé. Però sé per què ho hem fet.
La responsabilitat de la situació actual no és del professorat en vaga. La responsabilitat és de qui podia haver escoltat abans. De qui podia haver negociat abans. De qui podia haver posat recursos abans. De qui podia haver evitat que arribàrem fins ací i, tanmateix, ha preferit esperar que ens cansem.
La vaga és dura perquè l’escola pública ens importa. Si no ens importara, no ens faria mal.
Després de vint dies de vaga, jo també estic cansat. També dubte. També em pesa.
Però encara pense que la culpa no hauria de caure sobre qui protesta, sinó sobre qui obliga a protestar.
I encara pense que defensar l’escola pública val la pena.
Tàfol Nebot.
Professor de Tecnologia a l’IES Bovalar de Castelló
Membre de l’executiva local de la Federació d’Educació CCOO PV Comarques del Nord
